Soc responsable del que dic, no del que entens. I soc conscient que moltes de les coses que dic, no les pots entendre de la mateixa manera que jo volia transmetre, perquè de vegades, és inevitable escriure a capes, amb significats diversos, amb referents diversos i intencions diverses, no sempre evidents. No deixa de sorprendre’m, però –com tan sovint– confluïm. Com, algunes d’aquestes columnes, escrites arran un episodi anodí de l’actualitat, una frase caçada al vol, o el pes d’una vivència personal que no troba per on respirar, acaba connectant d’una o altra manera amb tu. Per això, si avui parlo de republicans de pedra picada gaudint de banys de masses monàrquics, pots pensar que encara arrossego la visita del Copríncep francès en el meu imaginari, o que no me’n puc estar de citar la columna de dissabte passat de l’Yvan Lara –a veure si se m’encomana alguna cosa–, o no, o potser la cosa no va per aquí, que en realitat del que parlo és de com canvien els rols, i de retruc, com alterem les nostres percepcions segons des d’on ens toqui escriure. Amb permís de Saussure, i sense negligir la manca de comprensió lectora –que haberla, hayla– deixa’m, que –per un dia– jugui als sobreentesos. Perquè al final, és d’això que parlem. De coses que jo no dic i tu no saps, però que entens, perquè d’una o altra manera estem interconnectats en una malla teixida de complicitat, vivències compartides i escenaris comuns. Perquè sospito que entre el que volia dir i el mantra de “no sé què volies dir-me amb tota aquesta parrafada”, de ben segur hi ha un espai interessant a descobrir.