Divendres a la tarda, cap a quarts de sis, pujava en direcció Andorra la Vella. Feia sol, tot i que el cel estava remogut i ens enviava al terra quatre gotes que no tenien cap intenció real de pluja. De sobte, a l’altura del Buda, es va formar un arc de Sant Martí espectacular, molt baix i de colors vivíssims, tan intens que semblava sòlid. Era tan bonic que hauríem d’haver parat tots els cotxes, baixar i contemplar-lo, embadocats, durant l’estona que durés. Què no hauria donat la senyora cònsol per mantenir-lo allà fix, perquè emmarcava perfectament l’skyline de la capital. Però no es va aturar ningú: tothom estava posseït d’aquella pressa estranya pre-cap-de-setmana que ens fa circular a tots una mica d’esma. El vam anar empaitant uns instants, fins que es va esvair a poc a poc, i d’aquella esplendor tan fugaç aviat no en va quedar res. Va ser un fenomen breu, volàtil, com la pols de colors de les ales de les pitavoles. Quan escric això, dilluns a primeríssima hora, encara de fosc, se sent cantar lluny la cabrota –el gamarús–. D’aquí a tres hores diu que comença la tardor i a les dotze (la una, vaja) serà l’hora sense ombra. Abans, hom acceptava el curs de l’any amb naturalitat. Venien calorades, freds, aiguats i secades, però tot era una manifestació de la voluntat divina. Ara sabem que l’arc és un efecte de la refracció de la llum, i ja ens han dit els meteoròlegs que aquesta tardor tampoc no serà tardor, i no sé si era millor el pensament màgic que aquest coneixement que ens fa més savis, però potser més infeliços.