No fa gaire escrivia en aquest mateix espai que a les properes eleccions comunals, en aquelles parròquies on tot va més ajustat i no hi ha un clar vencedor, guanyarà aquell que sàpiga fer una llista més transversal i oberta. I ho defensava argumentant la particularitat de la política comunal, en què les persones pesen més que les sigles. Sense menystenir la capacitat dels partits per atraure vot comunal, el que constatem cada dia que passa és que tothom s’afanya a ampliar el seu radi d’influència més enllà del seu grup polític i busca configurar una candidatura que superi aquestes fronteres. I ho fan tant els que estan manant i volen repetir –Andorra la Vella en seria un clar exemple– com els que cerquen ser l’alternativa a l’actual govern del comú –Sant Julià de Lòria, Encamp o Ordino, posem per cas–. Però, el que ja no sé si tenen tan clar és que la transversalitat a la qual aspiren ha de ser creïble i, per tant, posar un darrere de l’altre noms que siguin d’un ampli espectre polític no sempre suma, i menys si alguns d’ells ja són coneguts, massa coneguts, pel seu passat com a governants i l’empremta que hi van deixar. De la mateixa manera, ajuntar sigles perquè ho diguin les direccions dels partits tampoc ha de ser necessàriament un bon negoci electoral. A vegades tot és molt més senzill i es tracta que les candidatures vagin plenes de persones que volen treballar per la seva parròquia aportant el seu coneixement, independentment d’on les col·loqui el poble, bé sigui a la majoria o bé a l’oposició.