Tant li fa que els indicadors i la munió d’estudis científics que s’han dut a terme i que demostren, ja fa molts anys, que la nostra manera de fer, d’explotar el recursos naturals del planeta, ha tingut efectes “colaterals” en el seu clima. Com per tants altres temes, hem mirat cap a l’altra banda o ens hem empescat excuses i arguments a la contra. Qui dia passa, any empeny, i anar fent. Ara, després d’una temporada plena de desastres naturals, els mitjans han posat el focus sobre la cimera del clima de la ONU, afavorida per la presència de la jove activista sueca Greta Thunberg. El seu discurs davant la classe política mundial, amb les excepcions prou conegudes, ha aixecat molta polseguera. Poques vegades els líders polítics mundials, gens acostumats a rebre crítiques irades en primera persona, i menys d’una nena de setze anys, han quedat més retratats. Sembla com si de cop al bot haguem descobert que el canvi climàtic és de veritat de la bona. I el que és pitjor, que no podem badar, perquè estem immersos en una carrera contra rellotge que estem perdent clarament. Per desgràcia, les pitjors conseqüències de la nostra irresponsabilitat no les patirem nosaltres. Som tan collonuts que les hem deixat per als nostres fills i nets. Aquesta és l’única espurna d’esperança que albiro. El futur, sigui quin sigui, és seu. Malgrat les campanyes mediàtiques contra Thunberg, l’activisme mediambiental i l’ecologisme, espero que el jovent no s’aturi, encara que sigui només una gota malaia. Anem de cap al desastre. Ho tenen tot a guanyar i res a perdre
–tot el que es podia fer malament i malbaratar ja ho hem fet nosaltres, sense escrúpols.