Tinc els pintors a casa, o ha vingut l’amiga comunista, o simplement “estic en aquells dies” –entrant de ple en l’àrea 51– i posant de manifest –una vegada més– que el cos de la dona deu tenir alguna cosa estranya que cal amagar. La regla. L’últim tabú. Perquè la majoria d’homes arrufeu el nas, quan ni us immuteu en veure sang i fetge amb Tarantino. No patiu, no és res personal: ja els prehistòrics es pensaven que una dona que sagnava –i no es moria– era mala peça al teler. De fet, alguns encara s’ho pensen. Mircea Eliade, però, parla de com la sang menstrual té un paper importantíssim en la cosmogonia de moltes civilitzacions. Antigues, és clar. A poc a poc, però, també les modernes en parlem i ho normalitzem. I, francament, ja tocava. Cansada estava jo de fer de Houdini fent desaparèixer estratègicament tampons a les mànigues del jersei quan hi havia gent davant, o demanant compreses amb més secret que si busquessis haixix a la sortida de l’institut, quan “la cosa” t’havia agafat desprevinguda. Portem anys confonent el cicle menstrual de la dona amb inestabilitat. Barrejant síndromes amb etapes, ignorant el cos, que és savi i ens diu que hi ha dies que som més productives, i d’altres en què ens hem d’aprendre a respectar i afluixar. No som lineals, ni falta que fa. Ara fa uns dies que em barallo amb la copa menstrual. La meva filla entrarà en breu a la pubertat i, a més d’una dona empoderada, espero que sigui respectuosa amb el medi i amb el seu cos. Al final, només es tracta d’assumir que tenir la regla és senyal que tot funciona com cal. I parlar-ne és un pas més.