La poesia és aquell gènere literari més personal, més íntim... i és en funció de la persona que la llegeix que la interpretació és més heterogènia, arribant amb més o menys profunditat segons com la interpreta qui la llegeix i el seu estat d’ànim. Haig de reconèixer que no és el meu gènere preferit, però al mateix temps també haig de dir que en la lectura de versos he trobat molt sovint reflectit allò que m’agradaria transmetre amb paraules i que em resulta impossible fer-ho a través de la prosa. És el cas d’un dels poemaris d’amor més excelsos que he llegit: Com mesos de juny, de la Teresa Colom. Aquest 2019 s’han complert els 18 anys de la seva publicació a Edicions del Diari d’Andorra. Confesso que l’he llegit diverses vegades, ja sigui agafant els versos de forma aleatòria o un darrera l’altre ordenadament, o l’he recomanat a aquells que sé que els agrada la poesia. Fa ben poc l’he regalat a una de les persones que més estimo, la meva filla de 25 anys, amb una llarga dedicatòria en la qual a part dels sentiments més íntims que un amb més o menys destresa és capaç de transcriure, li trasllado la necessitat de rellegir-lo en veu alta, en silenci o amb la persona que estima al seu costat, aprofundint en cadascun dels versos trenats de forma impecable per la Teresa Colom. L’experiència és inoblidable. Assolida la majoria d’edat, els poemes a Com mesos de juny continuen despertant emocions i sentiments, posant la pell de gallina, sentint com el cor batega i, en definitiva, alimentant l'ànima.