La meva infantesa és una caseta de pescadors a qui ningú deia pel seu nom i que avui és un bloc d’apartaments a tocar de la platja de Ponent. Olor de salnitre i soga. Una boia de pesca verda coronava la barana de l’escala, i al terrat, la llum groga del capvespre era sempre dolça i suau. El vent inflava les veles fetes de llençols brodats amb roses petites i bolquers que blanquejaven al sol. Aleshores, lluny d’un tràfec que tot just ningú imaginava, m’agradava treure els genolls espellifats pels barrots de la finestra mentre veia arribar les barques amb els ulls mig clucs. Explica la llegenda familiar, que solia cantar des de la finestra. I que algun cop havien cridat l’atenció a la mare en sentir-me la Santa Espina amb cinc anys desafinats. Encara que costi de creure, el que es tolerava menys era que cantés en català, que no pas que desafinés. Franco, encara era calent. Com ara. Els idiomes eren la frontera, clara i indivisa que separava el món de casa, carregat d’enyor d’una Andorra que ni tan sols recordava, i el del carrer, amb què feia les primeres lletres. Avui em queden algunes fotografies descolorides i les ofrenes a la Verge del Sofratge. Al carrer, els turistes passejaven com una taca d’oli que tot just resquitllava amb la vida del poble. Entre clòtxines i morralla, i castells fets amb regalims de sorra. La infantesa, la veritable infantesa, és de vegades un reducte terriblement petit i acotat en l’espai i en el temps. Espais on convé no tornar per no adonar-se que ja no existeixen, com un univers únic, amb paraules, gestos i olors que moren, quan et fas gran.