Demà, si les “filtracions desinteressades” que han transcendit no enganyen, es farà pública la sentència del “Procés”. Deixada de banda la rebel·lió, als presos polítics catalans –són això, per molts malabarismes lingüístics que es facin– els caurà, en paraules planeres, un puro de tres parells per “sedició”. A partir d’aquí, l’escenificació de les reaccions està oberta a múltiples escenaris entre els quals no hi ha el més mínim indici que una hipotètica independència de Catalunya tiri endavant, sigui en forma de República o de dictadura bananera! La base hi és i continuarà sent-hi, com el dinosaure de Monterroso. Els que no hi han sigut mai com s’ha demostrat en aquest dos anys són els partits i polítics “processistes”. En aquest espai de temps la mentida –inexistents estructures d’estat, incloses– ha quedat a la vista de tothom que hi vol veure. Del primer a l’últim, salvar el cul i/o assegurar la cadira, com vostè en vulgui dir, ha estat el seu principal per no dir únic objectiu. La gent, els dos milions i escaig d’ànimes independents ja estan processant una segona desconnexió –els que encara no han començat, hauran de posar-s’hi aviat– amb aquesta generació de polítics i les estructures que els sostenen i sustenten, deutores totes de la (fallida) transició i de Madrid. La cosa és mes complicada que organitzar referèndums, diades xaxi-piruli, jugades “mestres” i reivindicacions festives. Els tempos de la política són sempre llargs. Es tracta de veure si quan arriba la propera ocasió –d’aquí a un grapat d’anys– es torna a malbaratar perquè els polítics no estan a l’alçada del que n’esperen els qui els hi han donat el mandat.