Sí, ja ho sé. És un títol ben galdós, però la culpa és de l’Elena Aranda, que, de tant en tant, se’n riu de mi i dels meus dubtes existencials i literaris. És el que té demanar-li consell a la reina del boli vermell. Suposo que tot plegat, deu tenir alguna cosa a veure amb el clima. Amb aquest fred que no acaba d’arribar i aquelles vacances que ja no recordes. Viure als llimbs. Esperant que la vida comenci o s’aturi d’una vegada. Una mena de viure sense viure dins teu, que deia Santa Teresa de Jesús, que era molt sàvia, però no sé jo si gaire santa. Tancada dins un convent i descrivint a la perfecció la síndrome del temps que ens ha tocat viure: La immediatesa, la superficialitat, el surfejar fora del moment present, esperant, pendents, el like, la novetat. Sí, ja ho sé, ella no ho deia per això, que estava més pel tema místic, però, oi que m’entens? Al final, fins i tot el koan més absurd
-deixa’m que parli dels koan que tant li agraden a l’Elena- el que aconsegueixen, com la bona literatura, és obligar-te a deixar de giravoltar, a aturar els tombs de mosca de deu mil pensaments per minut. Oscil·lant entre el que has de fer, el que vols fer -fes cas de les teves ganes d’una vegada, em deien l’altre dia- el que tens pendent, el que saps que no podràs fer i la llista de la compra. Mentrestant, les fulles continuen enganxades als arbres, amb aquesta calor no ve de gust llegir, el te reclama un shortbread irlandès, el passat tusta a la porta i els pactes més inversemblants es donen la mà per les comunals. La tardor -ni tan sols la metafòrica- ja no és el que era.