Dissabte passat, Eliud Kipchoge va dinamitar un dels mites de l’atletisme, el mur de les dues hores en la prova de marató. L’atleta kenià de 34 anys va parar el crono a 01:59:40 (una hora, 59 minuts i 40 segons). Païda la notícia, van començar a saltar titulars i comentaris que posaven en dubte el valor del registre. És cert que la cursa no estava al calendari de la IAAF (Federació Internacional d’Atletisme) i el rècord no serà homologat; que tot es va preparar fins al més mínim detall per assolir la fita; que va comptar amb la col·laboració de fins a 41 atletes de primeríssim nivell que li van fer de llebres; que disposaven de vehicles guia que entre altres feines marcaven el traçat i el ritme amb un làser. També és cert que portava unes sabatilles experimentals (Nike Vaporfly de quarta generació) que han revolucionat el running. Tot això és cert. Però ni vostè ni un servidor, per molt que disposéssim d’aquest operatiu i de les “sabatilles màgiques”, arribaríem enlloc. Sentit comú, svp! Abans de diumenge, Kipchogue ja era el plusmarquista mundial de la prova (02:01:39, Berlín 2018). Va ser bronze al Jocs Olímpics d’Atenes 2004 en 5.000 m i va guanyar dues plates al Mundial d’Atletisme del 2007 a Osaka i als Jocs de Beijing 2008. I amb aquest currículum continua vivint a Kènia, on fa una rutina quasi monàstica, llevant-se cada dia a les sis del matí i corrent 220 km per setmana. Però això no compta. Qüestió de sabatilles només? No fotem! Per cert, l’endemà la seva compatriota Brigid Kosgei va esmicolar el rècord femení de la prova a Chicago i el va deixar en 2:14:04. Amb les mateixes sabatilles, no fos cas!