Hi ha coses que si ens aturem a pensar no són gaire normals, però que les incorporem en la quotidianitat més absoluta, encara que veiem i constatem la seva anormalitat. Com si tot anés sobre rodes, com si l’absència de la nostra crítica suposés que els vents bufen al nostre favor o com si tancar els ulls ens deslliurés de qualsevol perill. No és gaire normal que tota una magistrada del Tribunal de Corts, davant el plenari de la Comissió per l’eliminació de la violència vers les dones de Nacions Unides que avaluava el compliment de la convenció per part d’Andorra, per rebatre les denúncies del col·lectiu Stop Violències en la mateixa comissió sobre la indefensió de les dones que volen avortar i que no poden fer-ho a Andorra per la legislació existent, digui que la CASS reemborsa les despeses mèdiques d’aquelles que avorten a l’estranger. Crec que diu molt poc de la imatge que queda del país a instàncies europees. No és gaire normal que Andorra Turisme faci campanyes publicitàries amb el més indecent estereotip de gènere, degradant el rol de la dona en la societat i per extensió també la imatge del país, i que cap col·lectiu feminista faci alguna acció contrària o ni tan sols surti a denunciar res públicament. I tot continuï igual. Sincerament, hauríem de repensar i analitzar una mica més el país que tenim i de forma constant. Però al mateix temps també reflexionar sobre nosaltres mateixos, decidir cadascun de nosaltres quin paper volem tenir, quin rol volem exercir a la societat perquè tot deixi d’aparentar massa normalitat i tot esdevingui qüestionable.