La cultura de l’acatament, la del tot va bé, la de fer bona cara encara que el que estem escoltant ens incomodi de forma insuportable, la de callar davant l’opinió d’altres. La cultura de mirar cap a l’altre cantó quan s’està cometent una injustícia, quan hi ha una agressió davant nostre o quan som testimonis d’humiliacions, vexacions només per no sortir perjudicats. La cultura de la por i de la covardia, la del bullying i la d’encobrir per por els que comenten injustícies. La cultura, per posar un exemple, de dir a tots els candidats a unes eleccions que els votarem, per allò de no quedar malament amb ningú i de poder treure profit sigui quin sigui l’escrutini. És la cultura de la hipocresia en majúscules que s’estén com una enorme taca de petroli embolicada en un enorme teixit d’interessos, que acaben avantposant als valors l’interès; a la valentia, els beneficis, i a la noblesa, la practicitat. Normalitzem i acceptem tots aquests actes com a formes de fer. Quantes vegades no hem sentit allò que no t’enfrontis, no busquis problemes, no diguis res que trenqui el pensament únic. Sense adonar-nos que estem ensenyant a generacions futures a ser obedients, falsos, covards i interessats. De vegades ser honest no aporta beneficis immediats, pot ser fins i tot perjudicial a la curta però és una mostra de valors, de pensament crític i de disrupció, que és el que permet a una societat avançar. Sense els que en un moment determinat s’han atrevit a aixecar la veu al sistema, encara estaríem a l’època feudal.