Ens pensàvem que la presó de la Comella, tan vertical ella, era igual de segura que la d’Alcatraz i resulta que no. Com (en gairebé) tot en aquesta vida sempre hi ha una primera vegada. A mi, les dues vegades que han tingut la gentilesa de convidar-m’hi, m’ha semblat una fortalesa inexpugnable, amb uns protocols d’entrada que riu-te’n tu d’aquella presó americana on tenen tancat el Chapo Guzmán. Encara rai que el pres fugat no era ni el comte de Montecristo, fugat de la presó de l’illa d’If, ni Séan Connery escapat d’Alcatraz a The Rock ni Tim Robbins, que va tocar pirandó del penal de Shawsank a Cadena perpètua, ni el noi aquell que es va tatuar els plànols de la presó per rescatar el seu germà a la sèrie Prison Break. Ara, quan tot s’ha resolt, en podem fer molta broma –i a la meva filla li va fer molta gràcia saber que va ser la patrulla canina (com deia al diari) qui va donar la pista bona per a la localització del fugitiu–. Vivim en un país fabulós (i no és ironia). Que la policia, en localitzar el pres vora el riu, li demanés sisplau que es lliurés un altre cop als braços de les forces de l’ordre i de la justícia és un signe de civilitat (vist el que passa ben a la vora). Sí que és cert que després van utilitzar un to més pujat i contundent, però ja se sap que si vols obtenir resultats diferents no has de repetir la mateixa acció. Ha estat un ensurt. Que tothom estigui tranquil: l’eslògan de la inveterada seguretat d’Andorra continua sense màcula, i la fuga, de tan excepcional, serà aviat material de llegenda. I de tot se n’aprèn. Com diu la saviesa popular, que mai no s’equivoca, a bon fi, tot li és camí.