Avui se celebra la quarta escomesa electoral a Espanya en quatre anys. I cadascuna ha estat pitjor que l’anterior. Les campanyes han esdevingut un espectacle esperpèntic que, lluny d’engrescar la ciutadania, l’allunya cada vegada més del joc polític. Els partits, per si encara no estava prou clar, van a la seva bola, posant els seus interessos al davant i per sobre de qualsevol altre objectiu. L’entramat econòmic i mediàtic que els dona suport es talla cada vegada menys a l’hora de reclamar el que creuen que és seu per la inversió realitzada. Aquest dies he llegit algunes veus crítiques que s’exclamaven per què el soroll mediàtic dels actes de campanya i els esperpèntics debats televisius han amagat notícies i esdeveniments realment importants i greus. En aquest escenari i seguint la resta del continent, l’ascens dels moviments i partits d’extrema dreta era només qüestió de temps. De què serveix ara escandalitzar-se del protagonisme que ha agafat Vox, quan se li ha donat corda i se li han rigut les gràcies en nom de no sé quina suposada “ètica” democràtica. Una mostra més que la història no serveix per a un rave; perquè sinó tindríem molt clar que al feixisme ni aigua. Que només se’l pot combatre fins a fer-lo desaparèixer. Qualsevol altra cosa és perdre el temps. Qui hauria dit 30 anys enrere que a aquestes alçades del segle XXI estaríem immersos en un entorn ideologicopolític com el de mitjan segle XX, abans que ho féssim petar tot per segona vegada. Un voldria ser optimista però cada vegada sembla més evident que estem condemnats a repetir velles errades, per molt civilitzats i sofisticats que ens creguem.