Ara que ha tornat a la terra, tot són eulogis (que no hem de confondre amb elogis) sobre la mítica figura del Palanca. Un servidor no va tenir l’oportunitat de tractar-lo. Recordo, això sí, una escena quasi berlanguiana a cal Trota, de Taús, on una parella de la guàrdia civil ancien régime aixecava una pila d’atestats (mecanografiats amb tota la pena del món) als veïns del poble que havien estat perjudicats per les eugues del Palanca, el cèlebre ramat que era com una mena de cavall d’Àtila que no deixava conreu intacte per allà per on pasturava. Una aparició estel·lar a la festa major de Montferrer. I l’havia vist algunes vegades dinant a casa Mariano de Baro, sol, en un racó, saludant de tant en tant algun conegut, amb aquell cerimonial tan pallarès que obliga a trobar sempre una frase enginyosa per no haver de recórrer als estereotips. La tràgica història de la muntanya de Tor, tenyida d’aquest tremendisme rural que és tant del gust de les metròpolis, li va donar una fama no volguda. Era un home d’un altre temps, supervivent d’una transformació que no només ha liquidat un paisatge i una cultura, sinó que també ha arrossegat unes maneres de ser i entendre el món. S’endú respostes a moltes preguntes. Algú, potser, les contestarà algun dia. La muntanya de Tor, mentrestant, és a punt d’encarar un altre hivern. I el port de Cabús n’és la frontissa: a una banda, la solitud de prats, boscos i bordes; a l’altra, el Shangri-la andorrà, qui sap si un miratge. Les dues cares d’una moneda que encara és a l’aire i ningú sap com caurà.