En una futura història de l’automoció, Andorra segurament hi figurarà com un dels primers països que van apostar pels vehicles elèctrics; mentre que, al pas que anem, Espanya molt possiblement figurarà en un dels darrers llocs. Aquesta setmana, el president d’una de les principals marques d’automòbils afirmava que a Espanya caldria instal·lar uns vuit-cents mil punts de recàrrega per fer viable la implantació generalitzada de l’ús de l’automòbil elèctric. Instal·lar de cop i volta vuit-cents mil punts de recàrrega costa un dineral, és clar, i de moment fa l’efecte que a ningú no l’interessa gaire fer una inversió tan gran. Especialment quan els que se suposa que haurien de tenir més interès a propiciar la transformació del model de mobilitat, pel negoci futur que els suposaria, són els que, paradoxalment, més s’aferren a explotar fins al darrer cèntim el negoci del petroli, i no sembla que ara com ara tinguin cap intenció de renunciar als beneficis que els proporciona. Només així s’entén que l’evolució dels motors elèctrics i híbrids sigui tan lenta i que els automòbils que surten al mercat siguin, comparativament, tan cars, malgrat les minses prestacions que ofereixen, especialment pel que fa a l’autonomia i al temps de recàrrega. I mentrestant, els que acaben pagant els plats trencats són els de sempre: a partir del gener, els automòbils que vulguin circular per Barcelona i altres poblacions de l’àrea metropolitana, sigui quina sigui la matrícula que duguin, hauran de tenir un motor “poc contaminant”. O pagar una multa, que no ajuda a combatre la pol·lució però sí a millorar els comptes municipals.