Divendres, es presentava a la Seu d’Urgell el llibre del president d’Òmnium, Jordi Cuixart. Un recull de reflexions sobre la força de la no-violència. Ep, que això de la no-violència no és nou. O és que algú es pensa que els avenços socials s’han assolit sense trencar l’ordre —i legislació— establerts? Quan les lleis deixen d’estar al servei de la gent, l’obligació moral de la societat és qüestionar-les, confrontar-les i si convé, trencar-les perquè es produeixin els canvis que la societat reclama. Amb només bones paraules no acostuma a haver-hi canvis i si no que ens ho diguin a les dones que fa anys que reclamem que es despenalitzi l’avortament. Michael Nagler, autor d’A la recerca d’un futur no-violent, i un dels més respectats estudiosos i promotors de la no-violència al món explica que en un món ideal, els canvis revolucionaris es podrien produir a través de programes constructius. Però el món actual és molt lluny de ser l’ideal. Conté massa explotació i opressió, així com violència estructural i física en diferents formes. En un món així —diu Nagler—, la fórmula ideal d’alliberament és reduir al màxim els conflictes inherents a través de programes constructius i aïllar i afrontar la resta a través de lluites no-violentes. Siguem constructius quan sigui possible i obstructius quan sigui necessari, tot assegurant-nos sempre que el nostre enfocament s’inspiri en la intenció justa i es porti a la pràctica amb els mitjans correctes. Com més aviat s’afronti un conflicte de manera activa i no-violenta, menys s’haurà de patir per resoldre’l. I en això, aquí, també anem tard.