Crec que el trasllat imminent de les dependències de Cultura a l’hotel Rosaleda (i si s’hagués dit Rosalia?) suposarà un revulsiu al país. Ho dic sincerament i sense ni una ombra de sornegueria, dubte o prevenció. Els edificis tenen cos però també ànima, afecten l’esperit dels que hi viuen o hi treballen, per a bé i per a mal. I no és ni tan sols l’aplicació doctrina del fengshui, sinó una constatació empírica, a partir d’una simple percepció estètica. Sempre que he anat al búnquer de Govern m’ha semblat un edifici trist, sense gràcia, gens inspirador, d’una grisor estructural que no es mereixen ni els polítics ni els tècnics ni els contribuents ni ningú. I que els amics de Patrimoni, els mateixos que vetllen per protegir els tresors d’Andorra, haguessin de compartir seu i fums amb les instal·lacions de la Inspecció Tècnica de Vehicles era l’exemple palmari d’una disfunció espacial, de certa confusió. Encara no he estat a l’hotel Rosaleda, però per la mateixa història –antiga i recent– de l’edifici, que ha estat un exemple ideal de les vicissituds per les quals ha passat el patrimoni arquitectònic del país, hom no pot sinó creure que s’ha fet un gran pas endavant. El contacte entre tots els actors oficials de la cultura no pot sinó generar bones vibracions. Ara caldria buscar un bon espai per a l’Arxiu Històric Nacional i pensar quin podria ser l’emplaçament del Museu Nacional, que hauria de ser el far d’una nova etapa. I, si fossim prou valents, es podria encarregar a algun artista solvent que rumiï com es podria pintar el formigó brut de la façana de Govern, que lluiria com si fos un nou Partenó.