Cada cop que hi ha eleccions, en fer-se públics els resultats definitius, els partits que hi concorren solen optar o bé per apuntar-se al discurs que tothom ha guanyat (perquè ha guanyat de debò o perquè ha obtingut més volts que en l’anterior convocatòria o per la raó que sigui), o bé, quan no hi ha manera d’obviar que el resultat ha estat una veritable catàstrofe, per atribuir la causa del daltabaix a motius externs. És el que ha passat a les darreres eleccions a Espanya: s’ha fet esperar, però, finalment, una setmana després de la nit electoral, Inés Arrimadas va sortir als informatius de diferents cadenes de televisió per dir que aspira a succeir Rivera al capdavant de Ciutadans i per atribuir la minsa collita de vots que van obtenir al fet que no s’ha entès el seu missatge. És una excusa que no per habitual deixa de ser ofensiva, a més de falsa, perquè implica menystenir la capacitat intel·lectual de l’electorat per entendre què pretén fer cada partit amb la representació parlamentària que espera obtenir. I, consegüentment, també implica menystenir el sistema democràtic, una de les principals virtuts del qual és que el vot d’un doctor en física nuclear val tant com el vot del ciutadà més illetrat que hi pugui haver. Ben al contrari del que ens pretenia convèncer Arrimadas, igual com altres polítics en comicis anteriors, els electors són ben capaços d’entendre el que es diu i el que no es diu a la campanya electoral, i per això voten el que voten, i encara més quan les accions del passat fan encara més patents les impostures del present. I això és així independentment del territori on es convoquen les eleccions.