Estic començant a veure la tercera temporada de la sèrie anglesa The Crown, excel·lent sèrie, per cert, per qui no l’hagi vist encara, que explica la història del regnat d’Isabel II. Una barreja de costumisme familiar amb història geopolítica afinada i elegant. Entre el repartiment de la tercera temporada, actrius com a Olivia Colman, que substitueix la premiada Claire Foy com Isabel; Tobies Menzies com a Felip i Helena Bonham-Carter, que interpreta la princesa Margarida. En un dels primers capítols d’aquesta 3a temporada, que se situa als anys 60 amb un canvi al govern britànic, un personatge secundari, un cortesà molt proper a la reina amb un passat obscur com a espia diu una de les coses més magistrals sobre l’essència de les persones que reflecteix el doble vessant de la realitat. El cortesà en qüestió fa una reflexió sobre la veritat, la noblesa a i l'honradesa. Diu que “tots ens expliquem coses per donar sentit al passat. Les nostres invencions, si les repetim a tothom, es converteixen en veritat”. I, de fet, no hi ha molt més a dir. Quanta gent coneixeu que recrea una vida, un personatge que viu en la mentida i acaba per creure-se-la? De vegades actuem de formes punibles i poc honestes i, sense adonar-nos-en, preferim crear una falsedat negant el que hem fet abans d’afrontat amb valentia els errors. Personalment, prefereixo els qui admeten equivocar-se als qui falsegen la realitat en pro d’una mala consciència convenir la mentida en la seva credencial.