Es pot separar la vida privada d’una persona de la seva obra pública? A l’entrevista publicada al Diari, Marie-Christine Barrault no tan sols opina que es pot, sinó que com més lluny de l’escrutini públic es mantingui la vida privada, millor. Ella ho diu a propòsit d’una pregunta sobre Woody Allen, però la qüestió no és nova: es va plantejar en diferents ocasions durant la segona meitat del segle XX, especialment en relació amb diferents artistes i intel·lectuals als quals s’atribuïa un passat filonazi (com ara Herbert von Karajan, o Leni Riefenstahl, o Martin Heidegger, un dels filòsofs destacats del segle passat i membre reconegut del partit Nazi). Llavors eren moltes les veus que defensaven, tal com ara Barrault, que la bellesa d’una obra artística o la transcendència d’una obra filosòfica no es poden veure menystingudes per les petites o grans misèries morals dels seus autors. El cert, però, és que ningú no ha sabut trobar encara un argument prou fort a favor o en contra d’aquesta tesi, i la controvèrsia s’ha anat reproduint de manera cíclica, tot i que darrerament amb la peculiaritat, no menor, que el motiu de rebuig d’un bon grapat d’artistes, sobretot del cinema i la televisió, no és ideològic, sinó moral, i amb clares derivades penals. No m’hi veig capaç ara com ara de fer cap aportació categòrica a la resolució del debat, tret, potser, de considerar que una de les funcions principals de totes les arts és oferir una determinada representació del món, de manera que el conjunt d’aquestes representacions ens permet fer-nos una idea d’on som, i, certament, no podem obviar que som en un món manifestament millorable.