El simbolisme de la famosa abraçada fa uns dies entre el socialista Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és l’exemple de les voltes que pot arribar a fer la política i que és molt fàcil canviar d’opinió quan hi ha interès. Dos personatges que es manifestaven desconfiança i reticència amb vets imposats en anteriors negociacions es fonien amb un poc sincer cop d’esquena i segellaven així un acord de govern de futur. Una imatge contradictòria amb el discurs que havien portat uns i altres sobretot en la campanya, en què tot es magnifica i s’exagera, i que es veia forçada per uns resultats electorals molt fraccionats que no donaven possibilitats de formar majories senzilles. La política té això, els amics i els enemics canvien ràpidament en funció de les matemàtiques. S’entronen i es derroquen líders en funció de la utilitat dels seus escons i l’èxit de les seves estratègies futures. Les sumes necessàries converteixen els problemes en avantatges i els opositors en aliats. La necessitat de vots per assolir una investidura força a fer allò de deixar de banda l’orgull i les conviccions per la necessària i anhelada suma d’escons. Amics i enemics canvien a mesura que els seus vots són necessaris. Els aliats deixen de ser-ho i es busquen noves relacions d’interès, per allò d’aconseguir el fi. I si bé és bo que els polítics s’entenguin i dialoguin per allò dels consensos, el que abans es considerava contra principis i perillós esdevé la millor fórmula per l’èxit futur, una concessió que fomenta l’entesa i diàleg com a mostra de la maduresa de la democràcia. Les idees i principis es posen en un calaix i es xuta la pilota endavant, hi ha partit.