Dissabte passat em va tocar fer el recorregut del Sant Triangle Sagrat del Shopping, seguint la meva filla. No vaig caure amb el fet que circulaven pocs vianants, fins que no vàrem ser al primer temple. La densitat humana no es corresponia en absolut amb l’hora, ni el lloc. Qualsevol altre cap de setmana hauria estat a rebentar de noies i mares, amb els pares matant el temps estoicament, a la vorera. Entenc que, per qui no té filles adolescents, l’assumpte no passi d’anècdota, però la cosa té els seus bemolls. A la segona i tercera, el mateix escenari. Fins que la meva dona em va fer caure que aquest divendres era el Black Friday! Estaven vetllant armes per a la batalla del cap de setmana següent (aquest per al lector). Addictes a tot el que vingui dels EUA, fa una desena d’anys mal comptats vàrem adoptar com a nostre el Divendres Negre, el dia que dona el tret de sortida a la campanya de compres nadalenques a ca l’Oncle Sam. Tant se val que allí vagi acompanyat del dia d’Acció de Gràcies, un dels festius més celebrats del seu calendari. I que aquí a ca nostra no tingui cap altre significat que no sigui gastar com si no hi hagués futur. Per acabar-ho d’adobar l’hem estirat fins a convertir-lo quasi en setmana, per no dir quinzena, negra. El resultat, més enllà dels descomptes trampa —dies abans s’apugen preus i pel BF es rebaixen— i altres pràctiques comercials més o menys ètiques, és que aquesta campanya atropella la de Nadal. I viure en un estat permanent de shopping acaba passant factura a compradors i venedors. Clar que si de la meva filla depengués la festa no s’acabaria mai!