Quan un servidor era petit, el calendari civil seguia, més o menys, els ritmes que imposava el calendari litúrgic catòlic. Era, naturalment, el producte de segles i més segles de tradició ininterrompuda. El cicle nadalenc començava, doncs, amb l’advent, el període que comprèn els quatre diumenges previs a la festa de Nadal, i que era un temps de recolliment i preparació, com una quaresma però d’observança més lleugera. Així, aquest any hauria començat abans-d’ahir, el primer de desembre. Algunes de les cantates més boniques de Johann Sebastian Bach corresponen precisament a aquest període (com la preciosíssima BWV 147!). Però això passava abans. L’advent és avui amb prou feines un calendari amb gormanderies. I, en comptes de diumenge, comença el Black Friday, que coincideix amb enceses de llums arreu, enllaça amb el Cyber Monday i així anar fent, fins arribar al paroxisme nadalenc i el seu repicó epifànic, que enguany s’ha complicat amb la campanya de les comunals. No hi tinc res a objectar. El divendres negre em vaig gastar, exactament, divuit euros en total (i només en coses de menjar), la qual cosa em col·loca directament a la llista dels individus asocials i repatanis, però què hi farem: ja hi haurà oportunitats més que suficients per gastar-nos-els. Per la gentada que corria pels carrers d’Andorra i Escaldes, hom diria que no cal patir per l’èxit del Black Friday. I no: no té el seu origen en el mercat d’esclaus, com s’ha fet córrer fer fer-nos sentir malament. És un signe més dels temps: és el plaer, que necessita una petita culpa com a esquer i contrapunt.