Les xarxes socials estan plenes de vides perfectes, somriures, bons àpats, sessions de manicura i filtres, molts filtres. Famílies felices que exhibeixen el seu empoderament amb cotxes exclusius i ampolles de xampany. Un amic em va dir un dia que les xarxes eren un lloc on publicar fotos de revista, fer portades i exclusives. Però com en el paper couché les portades poden ser tant real com fictícies. Moltes persones necessiten mostrar vides de pel·lícula per amagar la mediocritat, les misèries, que dit de pas, tots tenim. Davant la necessitat de la societat marquetiniana de vendre i promocionar-se, les xarxes socials han esdevingut l’aliat indispensable en el qual treure múscul i autoenganyar-se. Creant noves professions com les de bloguers i youtubers que de moment són molt atractives però se’ls augura poc futur. Ensenyant que és més important fer una bona foto, això sí, carregada de filtres, que llegir un llibre.
Per altra banda, a l’altre cantó han permès popularitzar les opinions, han donat veu a minories silenciades i han fet guanyar i perdre eleccions. La democratització és un dels punts forts que permet a qualsevol una plataforma ràpida i directa per expressar-se, però és alhora un catàleg de fal·làcies, fake news i fets no contrastats. No les hem de veure com un perill perquè formen part de nous models, però sí que hem de saber ajustar-les. Aconseguir utilitzar-les com una eina amb moltes possibilitats però blindar la part més fosca que porten implícita.