Sort que des que el 1972 va tenir lloc a Estocolm la primera gran cimera sobre el clima al planeta, aquesta mena de reunions a alt nivell s’han reiterat un munt de vegades (els darrers 25 anys, una cada any) fins a la que es clourà demà a Madrid. Si no haguéssim tingut aquest guiatge ferm i decidit dels dirigents mundials i de l’ONU, possiblement hores d’ara hauríem hagut de declarar l’estat d’emergència climàtica a un bon nombre de països; hauríem vist com any rere any se superen a l’alça tots els registres històrics de la temperatura mitjana del planeta; hauríem contemplat amb preocupació com la contaminació de les aigües redueix la capacitat de mars i oceans per regenerar l’atmosfera; hauríem constatat que les glaceres retrocedeixen i que la superfície gelada dels pols es redueix a un ritme exponencial; hauríem començat a patir perquè l’augment del nivell del mar amenaça ja de negar un munt d’illes i ciutats... En resum, hauríem hagut de lamentar que el poc seny del col·lectiu humà ens hagi dut fins al límit d’una catàstrofe ambiental, social i econòmica sense precedents. Si fa no fa com ara, però sense el consol inestimable de renovar cada any una llarga llista de bons propòsits, malgrat saber que ningú no els complirà. Entre d’altres raons, perquè, més enllà d’adoptar alguna mesura cosmètica perquè no li pengin la llufa de negacionista, el que cap dirigent no gosarà admetre obertament, si més no fins que no tingui literalment l’aigua al coll, és que per revertir els efectes sobre el clima de l’activitat humana dels darrers dos segles cal un canvi de model social i energètic tan radical que ningú no sap com assumir-lo.