L’altre dia la xarxa n’anava plena: les Dr. Martins –un dels calçats més icònics del segle XX– ja no són el que eren. Tot va començar amb una carta al diari The Guardian. Una usuària denunciava que una bota–en teoria indestructible– s’havia trencat després de sis mesos d’ús, i des d’aleshores, la marca no ha fet més que acumular comentaris negatius de clients descontents. La tesi és unànime: la pèrdua de qualitat es deu al fet que el fabricant ha traslladat la producció de Londres a la Xina, i que la companyia ha passat a ser propietat d’una empresa de capital privat no vinculada als valors originals de la marca. La marca diu que no, però què ha de dir! Les preferides d’en Sid Vicious, però, no són les úniques que reben. Aquesta és una conversa recurrent que tinc amb el meu sabater de capçalera cada cop que li porto una bossa o unes sabates caríssimes que cal apedaçar més sovint del que esperàvem. I no perquè jo els doni mala vida. Ell–que en sap, del tema– ho diu ben clar: els productes de qualitat com bosses i sabates –que fa uns anys es feien amb pell i acabats de primera qualitat– avui ni són de cuir, ni tan sols van cosits. Amb una mica de cola i material sintètic enllesteixen a correcuita un producte mediocre que, això sí, es vendrà amb dos zeros darrere del seu preu de cost. I encara hi creiem, com en el vestit nou de l’emperador. No seré un d’aquells esnobs encantadors que reneguen dels abrics que no pesen, però és ben cert que per aquells per a qui el preu hauria de ser garantia de qualitat, la vida cada cop és més confusa, i no necessàriament més barata.