La família, continguda. Bugada feta. Tota la casa endreçada, més o menys. Hi ha unes quantes hores de tranquil·litat per davant. El foc, encès. La wifi funciona. Bateries carregades. Cap contingència mundana no ha d’interrompre la tarda. És el vell ritual de totes les eleccions, que és probablement una herència que s’arrossega d’aquelles nits festivaloeurovisives de quan era petit. Com sempre passa, a partir de les set, el dilema, la resolució de la festa de la democràcia, com diuen tots. Una festa on alguns guanyaran i uns altres, la majoria, faran veure que els és igual, que no els sap greu perquè el poble ha parlat i felicitats als vencedors. El centre de dades és a punt. A qui seguir? Naturalment, ATV és el mitjà de referència, però a les ràdios privades també hi ha comentaristes que m’interessen. Fes zàping, diran vostès, però és que no trobes mai el moment bo. Seria fantàstic poder viure una experiència multidimensional, i poder participar al mateix temps en la tertúlia de l’Àlex, la de Ràdio Valira, amb la Noe, i saltar, sense costures, a la de la Ser amb la Marisol, i encadenar amb l’Yvan, l’Ignasi, l’Albert i la Gemma a la tele. D’entrada ens lamentarem tots per la davallada del percentatge de participació, i, a partir d’aquí, el que convingui. Només em queda saber què em prendré per acompanyar la tarda. Un gintònic és una beguda frívola a les portes de l’hivern, tot i que potser és el que més em ve de gust. Un te és l’alternativa políticament correcta. I sempre hi ha el recurs al ditet de Black Bush: el whiskey, sempre eficaç per moderar els efectes de la malenconia.