El sociolingüista Lluís Vicent Aracil afirma que sota l’etiqueta de “bilingüisme” s’han encobert autèntics processos de “monolingüització”. Aracil és un dels impulsors de la sociolingüística catalana i, per tant, algú que parla amb certa autoritat. El llegat de la seva obra és enorme, sobretot pel tema que ens interessa en aquest escrit, la generada els anys 70 i 80, on destaquen dues publicacions: Papers de sociolingüística i Dir la realitat. No me n’estaré de dir que assistir a les seves conferències o participar-hi era un enriquiment incommensurable. Un dels seus arguments és el d’associar el concepte de bilingüisme a un altre de molt més ampli, el conflicte lingüístic. O dit d’una altra manera, la “lluita” entre dues llengües per ocupar els espais d’ús. Però encara diu alguna cosa més Aracil i és que les comunitats lingüístiques s’han vist forçades a convertir-se de manera unilateral en bilingües pels canvis sociolingüístics produïts per la modernització. L’esquema a què ens condueix tot plegat és que el bilingüisme no és altra cosa que un estadi més en el procés de substitució d’una llengua per l’altra, el procés de “monolingüització” que citava a l’inici de l’escrit. La figura de Lluís Vicent Aracil se m’ha fet present al tomb de la publicació dels resultats de l’estudi sobre coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra, en la qual queda de manifest que l’ús del català recula i creix el bilingüisme, com a titular més destacat, tot i que hi ha altres derivades. Per afrontar i revertir aquesta situació ens aniria bé, a tots els que ens preocupa mínimament la salut i el futur de la nostra llengua, rellegir Aracil.