A força de repetir-se ha esdevingut un clàssic de cada escomesa electoral. I no falla mai. Vista la clara tendència a la baixa que experimenten els índexs de participació, encara no estan les urnes fredes que sorgeixen les primeres veus demanant la reforma –Tachíiiiiin!– de la llei electoral. Diumenge passat, amb les excepcions ja sabudes, el mantra es va començar a infiltrar a les declaracions i comentaris d’uns i altres. Que si tomba que si gira, que si anar a votar una única candidatura es veu com una pèrdua per a la ciutadania, que si quatre tres quarts del mateix; que si el sistema majoritari no reflecteix la pluralitat del teixit social i resta més que suma; que si al tractar-se d’unes comunals ja se sap que la cosa va diferent... Tots els arguments que hom vulgui i més. I no és cap consol saber que la cosa no és exclusiva de ca nostra. Sense anar més lluny als països veïns també ho pateixen. Com tampoc es exclusiu ni diferent el que acaba succeint passades un parell o tres de setmanes, si hi arriben, de la celebració de l’escomesa, partits i polítics passen pàgina i fins a la propera. Que ja hi haurà ocasió de tornar a distreure el personal amb l’assumpte. Se-nyores i senyors, no s’enganyin, no ens enganyin més. Aquí i als països veïns si la llei/sistema electoral no es canvia és únicament i exclusiva perquè les formacions polítiques més grans i tradicionals, les que tenen força i capacitat per dur-la a terme, no tenen el més mínim interès que la cosa pugui ser d’una altra manera. Tenen excuses, vull dir arguments, per a tot. I sempre els queda el recurs de passar-se la pilota els uns als altres sense cap mena de vergonya.