Un dels efectes col·laterals més temibles d’aquests dies és la barreja de telefilms sobre temes pretesament nadalencs amb l’enèsima reposició de sèries i pel·lícules clàssiques (per no dir antigues) amb què les cadenes de televisió omplen la graella, sense que tampoc no hi hagi un criteri gaire clar per escollir uns títols i descartar-ne uns altres. Així, i gràcies a la colonització cultural de les principals productores americanes, cal esperar novament una sobredosi d’avis panxuts disfressats de Pare Noel escampant la seva bonhomia a tort i a dret sense cap mirament; d’infants bledes que finalment aconsegueixen que el pare els acompanyi al partit de beisbol de l’escola; o, ja més cap al tard, de matrimonis a punt de divorciar-se que de sobte s’adonen que s’estimen tant i es tornen a prometre amor etern. Però és en l’opció pels títols clàssics on els caps de programes corren més risc de ficar-se en jardins no desitjats, perquè han de calibrar molt bé si a l’hora d’emetre Casablanca, posem per cas, pesarà més la qualitat cinematogràfica o les queixes que pugui suscitar a Twitter per apologia del tabaquisme; o si qualsevol pel·lícula d’aventures de l’època daurada de Hollywood no serà objecte de les crítiques de sexisme que, tanmateix i per alguna estranya raó, no es fan a les produccions Disney, tot i el seu evident biaix. El corol·lari de tot plegat és desconcertant: com més quotes de llibertat conquerim (presumptament, si més no), més intolerants ens tornem amb les opinions divergents; amb la qual cosa els posem en safata als agitadors el combustible perfecte per incendiar les xarxes socials, i la societat mateixa.