Fa uns dies una amiga en un dinar explicava que començava l’any fent una mena de pla estratègic, però no empresarial sinó personal de les coses que volia assolir. S’ho plantejava com el que es fa en una empresa però contenia sens dubte projectes molt més importants per a ella i la seva família. De fet, era un decàleg d’objectius escrits en paper i prioritzats per afrontar els nous reptes de l’any. Objectius més senzills i més complexos dels quals seria necessari fer un seguiment per poder veure’n l’evolució. El debat sobre la necessitat o no de fer aquest exercici era interessant perquè més enllà de la discussió no tothom té ni les mateixes necessitats ni el mateix enfocament. Alguns deien que posar físicament negre sobre blanc els objectius els fa més assolibles. Segurament les ments més organitzades i endreçades actuen així per poder fer un plàning vital del que consideren oportú, mentre que altres deixen aquests propòsits en un altre terreny gaudint el dia a dia sense més. La força d’escriure el que ens passa per la ment és un exercici més que recomanable, diria que alliberador i extremadament relaxant. La ploma lliure permet que les frases s’encadenin i surtin una darrere l’altre florint com un arbre fruiter. Fer un llistat ens obliga a prioritzar i a descartar, a adonar-nos del que sí i el que no, a submergir-nos en el més profund de nosaltres per discernir el que és necessari del que és superflu. I un cop tenim clar el camí, toca seguir-lo amb fermesa sense mirar enrere ni titubejar, un pas rere un altre. I si sou de fer objectius penseu els vostres, segur que en trobareu un bon grapat per fer.