Darrerament vaig poc al teatre. Tot i no passar per taquilla amb l’assiduïtat que m’agradaria, veure’n sí que en puc veure, i patir. Només cal seguir els mitjans. La cartellera, la d’actualitat, no confondre amb la d’oci (cinema, teatre, música, etc.), és plena d’espectacles protagonitzats per afeccionats que semblen professionals i viceversa. Teatre de guinyol amb peces com “El Procés”, de la Cia “Units pel procés, no tenim cap més remei!”. I què dir de “La Investidura del Presidente”, un vodevil matxambrat directament amb l’anterior. I també al centre peninsular “Ayusadas”; amb la qual l’actual presidenta de la Comunidad de Madrid ha superat amb escreix la seva antecessora; fent de l’esperpent una categoria política. La cartellera tant nacional com internacional és quasi infinita i demostra un cop més que l’estultícia humana no té límits. El més greu de tot plegat és que aquest “entreteniment” no és de cap manera gratuït. El cost per a la ciutadania contribuent és altíssim. Surt molt més a compte passar per taquilla, almenys saps el que vas a veure –tens informació prèvia i les crítiques– i si resulta que no t’agrada et pots aixecar i fotre el camp. Malgrat tot, tinc l’esperança que els incondicionals d’una banda i altra, per lentament que sigui, obrin els ulls i s’adonin que amb aquesta mena d’obres no hi tenen res a guanyar. Només en treuen rendiment la caterva d’interessats que, entre bambolines, aguanten la tramoia perquè el penós espectacle en què han convertint la política, segueixi. Aquesta nit passen els Mags d’Orient. Esperem que siguin generosos amb tothom... que s’ho mereix!