El matí de la vigília de Reis, un missatge de l’Iñaki Rubio, un tuit del David Gàlvez, gairebé simultanis, van fer arribar la notícia. L’Antoni Morell és mort. I la seva és imprevista, impensada i colpidora com són totes les morts. Ara es barregen records, evocacions i alguna reflexió d’urgència: hi haurà temps per parlar en profunditat de la dimensió (enorme!) del personatge, del seu llegat i del seu exemple, en una vida intensa que ha oscil·lat al voltant de dos eixos: la creació i el compromís. Però voldria, en aquestes línies desendreçades i com d’urgència, imaginar un cop més l’Antoni assegut a Cal Sinquede, repassant la premsa a primeríssima hora del matí, sempre generós i lúcid, amb aquella retòrica que tenia com de senador romà, de la vella escola, tenyida per un tel de sornegueria muntanyenca. I també agrair a l’Antoni de les cartes exageradament amables que escrivia cada cop que considerava oportú enviar una felicitació o –també– una crítica. I, sobretot, evocar el constructor d’una obra sòlida i referencial, el primer que es va atrevir amb una ficció arrelada a Andorra i oberta al món, crítica però esperançada, vivíssima i intel·ligent, que té, a més, el mèrit afegit del pioner, del que es va atrevir a obrir camins. I ara que ja no hi és, cal fer una constatació: ens faran falta cada vegada més morells, atents, observadors de mirada llarga, amb un amor pel país que estigui a prova de contingències i conveniències. I, mentrestant, el recordarem i el rellegirem, i aquest haurà de ser el nostre homenatge.