Ja han passat el Pare Noel amb els seus rens voladors i els mags de l’Orient amb el seu llarg seguici de patges i una corrua encara més llarga de camells de tota mena, i cap d’ells no m’ha deixat res de res! Que n’és d’injust, aquest món! I això que vaig complir fil per randa tots els rituals que demana cadascuna de les respectives tradicions, però ni així no han tingut el detall de deixar alguna coseta per mantenir viva la flama de la il·lusió fins que tornin a passar. Ni tan sols carbó (o el que sigui que l’ha de substituir segons la guia Thunberg de bones pràctiques ecologistes). Si almenys haguessin deixat ni que fos un bocinet de carbó hauria volgut dir que, al seu particular balanç universal de malifetes, han considerat que no he sigut prou bon minyó durant el 2019, i hauria estat un estímul per intentar millorar al llarg d’aquest any acabat d’encetar. Doncs, ni això. Indiferència total. Se sol dir que no hi ha res comparable a l’expressió de sorpresa i d’alegria de la mainada quan descobreix els regals que li han deixat Santa Claus o els Reis Mags (o tots dos), i que només per aquests instants impagables els infants són els veritables protagonistes de les festes nadalenques. Molt bé, d’acord; però, justifica aquest protagonisme que s’oblidi completament els secundaris i els figurants de la comèdia? Si ens passem onze mesos de l’any combregant amb rodes de molí, per què quan arriba el temps en què mig món accepta la convenció de viure unes dates màgiques es nega aquesta possibilitat als que ja tenen més passat que futur, malgrat, precisament per això, que possiblement necessiten creure-hi tant o més que els infants?