Carta oberta a la “neboda” del senyor Antoni Morell

Com que encara no m’he quedat a gust, m’atreveixo a enviar-li aquesta missiva. Començo: Vostè i jo no ens coneixem, però estic segur que tampoc em perdo res. El món està ple de gent que he conegut, i que a la fi, només ha quedat una pregunta: per què? Personalment, em sembla molt bé que vostè visqui al Senegal, a Honolulu, a València o a la seva lluna (la de València). Ara bé, tenir un difunt cinc dies a la nevera de l’hospital és vergo­nyós. Que el senyor Antoni Morell no hagi tingut una vetlla com cal, desastrós. I que a la fi ELL sigui cremat, que no incinerat, perquè incinerat ho és qui ho fa per voluntat pròpia, és una indecència. Pel que fa al funeral, ja veurem què passa. Segons em va dir, amb testimonis al davant, va deixar escrit al seu testament que volia una missa tridentina en llatí i això no sé fins a quin punt serà possible, donada la Instrucció de Vaticà Ad resurgendum cum Christo de la Congregació de la Doctrina de la Fe, referent a la sepultura de difunts i la conservació de les cendres en cas d’incineració i que no vagin al cementiri. L’Antoni ho va deixar molt clar en un article publicat en aquest mateix Diari el 12 de maig del 2019 titulat Follia, que entre altres coses diu: “No és un tema de creences religioses –que també–, és fonamentalment un tema d’humanisme basat en el respecte, en l’amor, en l’abandó, en la pau, en el ben reposar després de la mort, en lligar passat, present, futur. Les persones necessitem per no caure en la desesperació absoluta en jalons, siguin cendres, sepultures, la ciutat dels morts, per reviure una memòria continuada i sensible. No es poden deixar abandonades les restes en llocs desconeguts, siguin cunetes, camps o zones d’escombraries. Els que anem quedant provisionalment volem saber on són les restes dels nostres avantpassats, i els nostres descendents voldran saber on seran les nostres. Això no és només memòria històrica, és fonda humanitat envers la persona humana.” Un cop vista la seva voluntat, “ja em poden explicar sopars de duro”. Per anar acabant. El meu Govern ja podia haver declarat, com a mínim, un dia de Dol Nacional, puix que si no ho ha fet amb ell, amb qui ho farà? Si algú se sent ofès per la carta ho té molt clar. Jo no tinc res, i per a mi seria tot un honor assumir les conseqüències per tal de defensar un amic que ara no pot fer-ho. Repeteixo: no hem estat a l’altura del moment. Senzillament, lamentable tot plegat.