Estem en època en què sembla que s’han acabat les majories absolutes. Als partits els costa convèncer un públic que, en un escenari de divisió, empenta als acords. Del perquè succeeix tot això en podem trobar diversos motius: des de l’aparició de noves forces polítiques que amb les tecnologies tenen una projecció pública abans impensable, fins al desencís de la ciutadania amb forces hegemòniques que han abusat de la posició de poder, o la divisió de la mateixa població davant la sofisticació del taulell polític. Si abans votar era qüestió ideològica de l’eix d’esquerra o dretes, la nova política porta implícites moltes més variables, des de postulats nacionalistes fins a teories proteccionistes o d’estructura de l’Estat. L’aparició de fenòmens populistes, personatges estrambòtics i la sensació del desprestigi de la classe política acaben de formar el ja de per si excèntric taulell d’escacs. Els acords, per tant, estan a l’ordre del dia amb tot el que suposa. En el cantó positiu de la balança, l’obligació a fer pactes i per tant dialogar amb els socis amb l’ampliació de mires que suposa i per sobre de tirar endavant la política única d’una formació. En l’altre cantó, però, la desconfiança entre socis, les lluites de poder internes, els equilibris forçosos i de vegades la ingovernabilitat. De l’habilitat dels negociadors però també dels que han d’executar les polítiques dependrà en gran mesura el que duri una legislatura. Tot plegat enmig d’un espectacle en què sembla que tot s’hi valgui per tenir minuts de popularitat i la política es faci a cop de titular.