Roman Polanski, francès d’origen polonès i jueu, continua sent notícia als seus 86 anys. L’estrena de J’accuse, rebatejada en castellà El oficial y el espía, ha reviscolat les sempiternes polèmiques que acompanyen el realitzador des de fa 40 anys. Més enllà dels posicionaments públics que tot plegat ha generat, a Venècia la pel·lícula va guanyar el Lleó de Plata –el gran premi del jurat de la Mostra–. La història que narra J’accuse és del tot actual. El cas d’Alfred Dreyfus, jueu i capità de l’exèrcit francès, jutjat i condemnat dues vegades per alta traïció, és una de les xacres més importants de la història recent de França i, per extensió, de la civilitzada Europa. El judici va ser una farsa i l’acusació, un muntatge orquestrat per l’exèrcit i aplaudit pel poble. Malgrat que succeí a les acaballes del XIX, les coses no han canviat pas tant. Evidentment, la tecnologia ha permès un salt exponencial a tots nivells i la sofisticació dels mitjans emprats per entabanar la gent podrien semblar de ciència-ficció. El que continua intacta és la facilitat amb què ens deixem aixecar la camisa (tots en un moment o altre) i ens empassem la falsedat, l’engany o la mentida sense ni parpellejar. Dissortadament, no posem en dubte ni el què, ni com, ni quan i, sobretot, qui. En una ressenya de la pel·lícula es llegia: “Vivim una estranya època, singular època que castiga sense judici, que coneix la realitat a través d’una pantalla i que vol imposar la seva visió del món en xarxes socials.” Crec que d’estranya en té ben poc i de singular, si fa no fa. És la mateixa de fa dos segles amb TV i internet. Una mostra més de la nostra inesgotable estultícia!