Comiat al bon amic Antoni Morell

A les posobres -que diria ell- de la vigília de la Diada de Reis, ens ha deixat un “humanista”, i dic humanita perquè al pòrtic de l’obra sobre procediment administratiu que em va prologar fa més d’un lustre quan vaig posar-hi la professió d’advocat que compatien, em va demanar que hi afegís la seva condició d’humanista, amb la qual ell se sentia plenament identificat. Des de feia anys manteníem una relació episcopal, compaginada per algunes visites esporàdiques per compatir una de les passions que ens agermanava, que era la conversa per la conversa, allò de voler arreglar el món, i en no deixar-se arreglar, aparcar-ho per a la propera trobada. La darrera vegada que ens vàrem veure ja ho tenia tot encaixat per traslladar-se del carrer Enric Marfany a la seva nova destinació. Això li havia de permetre fer una millor vida amb un espai més ben condicionat que no pas l’antic despatx, més preparat per a la seva anterior tasca d’advocat que no pas la d’habitatge i més en uns moments en els quals la seva mobilitat s’anava reduint i els pocs graons de l’entrada, preludi per arribar a l’ascensor, li suposaven un bon maldecap. Plegats vàrem fer una prova de bibliòfil anomenada Percepcions d’Andorra, que, de fet, era un petit projecte editorial, però que va servir per injectar-li una bona dosi de moral en uns moments en els quals la seva salut començava a anar a la baixa, afegit a la caiguda del Manolo i la seva lenta recuperació, factors que l’havien afectat molt. Després es varen començar a prodigar les seves col·laboracions al Diari d’Andorra. Sempre li deia que el termòmetre que tenia per copsar el seu estat tant físic com anímic eren els seus articles dominicals del Diari d’Andorra, en què molt sovint posava el dit a la nafra en l’estat de l’Estat i que epistolarment comentàvem. Servaré les seves lletres com a record de l’amistat amb la qual em va obsequiar durant anys i que sempre es va mantenir fidel, tant en els moments bons com en els dolents. Descansa en pau, amic Antoni.