La setmana passada es va llançar el globus sonda d’estudiar l’aplicació del vot obligatori per combatre l’abstenció. No hi ha res que em sembli més trist ni contraproduent que t’obliguin a anar a votar. Votar és un acte de suprema llibertat, i si el fem obligat per una norma, només pot haver-hi una reacció conseqüent: l’objecció de consciència. El dret de vot és massa important per fer-ne una obligació. Estímuls i incentius, els que vulgueu. Imposicions, les mínimes: ja n’arrosseguem prou a la nostra vida de cada dia per afegir-ne de noves. Els abstencionistes (i jo, que recordi, mai no m’he abstingut sempre que m’han plantat una urna al davant) tenen les seves raons (que són múltiples, diverses, oscil·lants) i les hauríem de respectar, perquè són manifestacions de la responsabilitat individual i del lliure albir. Entre els desenganyats, els acomodaticis, els rebotats, els indiferents, els conformistes, els enfadats, els despistats, els autosuficients, els antisistema, els místics, els exigents… hi ha massa categories diferents i incompatibles entre si per aplicar-hi un remei universal, la poció màgica del druida de la tribu. Ens agradaran més o menys, ens sabran més o menys greu, però cada ciutadà que opta per abstenir-se defensa la seva parcel·la sagrada de llibertat. Tenim una societat complexa, efervescent, tornassolada, que costa saber cap on vol anar. Entre tots l’hem feta –l’hem volguda– així. Qui es vulgui quedar a casa, que s’hi quedi. És (o hauria de ser) la més alta missió dels polítics engrescar l’electorat, amb programes (i, sobretot, amb fets) que siguin realistes, atrevits, intel·ligents. Certament, no és feina fàcil, però per això mateix és la més noble de les aspiracions.