En un dels seus editorials d’aquesta setmana, José Antich, director d’El Nacional (diari digital), explicava que el Consell de Drets Humans de Nacions Unides ha tret la targeta vermella a l’estat veí per les reiterades vulneracions als drets humans produïdes en els darrers anys. No seré jo qui li porti la contrària. L’editorial feia de bon llegir. El que em va picar els ulls va ser veure que entre la munió de països que es varen permetre estirar les orelles a Espanya hi havia Estats Units, Rússia, Iran, Mèxic o Egipte. Repeteixo que no serà un servidor qui posi en dubte la baixa qualitat de la democràcia espanyola, ni el deteriorament de les llibertats, ni el tarannà dels seus principals partits i polítics. Però que governs com el de Donald Trump o Vladímir Putin i altres “estadistes” de nivell s’erigeixin en paladins de la defensa dels drets que ells són els primers a passar-se per l’arc del triomf quan, com i allí on els convé pua. És cert que si ens poséssim llepafils, dels membres del Consell de l’ONU segurament no se’n salvaria ni l’apuntador. La conclusió de la cosa és que sigui quin sigui el dictamen que surti de l’examen, no passarà res! La llibertat d’expressió està mal vista –sense anar més lluny, Boris Johnson es vol petar la BBC–. La violència policial se la busquen els qui la pateixen. El tracte a l’emigració: millor ells que nosaltres i si no, que no haguessin vingut –com si tinguessin una altra opció–. Ah! i la xenofòbia, doncs, “germà”, amaga’t, dissimula i aguanta el que et caigui. Em resisteixo a creure-ho, però cada vegada em sembla més evident que els drets humans molesten. I la resta... també!