Ja em perdonareu. Des de fa anys, tal dia com avui –setmana amunt, setmana avall– toca parlar i recordar allò tan nostrat de: “Som un país de neu.” Acostuma a ser, normalment, després de la primera nevada forta. Aquella que –malgrat hagi estat anunciada amb dies d’antelació– sempre ens acaba agafant amb els pixats al ventre i sense rodes de contacte. Aquella que deixa els plançons esperant amb la candela sota el nas a les parades de l’autobús, mentre mares i pares preocupats per l’estat de les carreteres col·lapsem les entrades dels centres educatius. Dies en què –com que fa tan mal temps– fins i tot els que no ho fan mai, aquell dia–just aquell dia– agafen el cotxe, porti equipaments o no, que total són quatre volves, i si rellisco a la carretera ja les posaré en un revolt. Aquells dies, en què imbuïts per l’esperit víking de qualsevol amb arrels més amunt de Ransol, ens neguem a ajornar res del que tinguéssim previst, no fos cas que semblés que la meteorologia ens condiciona el dia a dia. El cert, però, és que ser un país de neu, no vol dir que hàgim de fer veure que no passa res quan neva, sinó que implica que hem de saber què fer quan neva per no enganxar-nos-hi els dits. És en dies com aquests que s’agraeix poder-nos quedar a casa a fer la feina. Aprofitar les aplicacions de videotrucades i fer, perquè no? un ninot de neu darrere de casa. Ser un país de neu ens hauria de permetre gaudir més de la sort que tenim i no entestar-nos tant a donar-nos cops de cap contra unes rutines mal enteses, al servei d’una pretesa normalitat rígida i artificial que no existeix.