Segons el darrer cens municipal, amb data 1 de gener, a la Seu vivien 12.355 habitants de 57 nacionalitats diferents. D’acord que la immensa majoria és de nacionalitat espanyola, però em sembla significatiu que hi hagi, si fa no fa, unes mil cinc-centes persones arribades d’altres països que han triat la capital de l’Alt Urgell com a lloc de residència. D’altra banda, segons les dades del web del departament d’estadística del govern d’Andorra, referides al 2019, al Principat vivien 77.543 persones, de les quals, entre andorrans, espanyols, portuguesos i francesos sumaven 69.673, i la resta eren ciutadans provinents d’almenys uns altres vint països diferents (al web no s’especifica el nombre exacte de nacionalitats). Amb tanta varietat de procedències, es podria esperar que la Seu o qualsevol parròquia andorrana fossin llocs veritablement cosmopolites, amb un intercanvi constant de relacions personals i de manifestacions culturals mútuament enriquidores, també en l’àmbit social. Però no és així. És molt més freqüent que els membres de cada comunitat (inclosa l’autòctona) estableixin cercles de relació tancats i sovint és només a través del jovent en edat escolar que es comencen (ens comencem) a interessar pel que fan els membres d’altres col·lectius. El més curiós és que, quan arribarà l’estiu, a bona part dels que ara ignorem què pensa el veí ens agafarà la fal·lera per viatjar a algun país més o menys llunyà, recórrer a correcuita uns quants carrers d’unes quantes ciutats recomanades a la guia turística, i tornar amb la idea (falsa) que hem conegut una cultura ben diferent de la nostra; i com més exòtica, millor.