Fent una mica d’abstracció del moment puntal que està vivint el FC Barcelona, més enllà de resultats més o menys dolents i golejades balsàmiques; servidor hi veu declivi. És clar que cadascú és lliure de mirar-ho com vulgui, però a hores d’ara és el que sento. Dir que només és futbol, no treu que la cosa dolgui. Després del Nunyisme, el Cruyfissme... i tots els ismes que hom vulgui afegir-hi, el club ha entrat en una deriva que cada dia s’allunya més de l’esport, per esdevenir un negoci de compravenda. De fet, més que deriva el que el Barça s’ha abocat a fer amb fruïció és la tendència –sinó el model– que s’està imposant arreu. La informació futbolística esportiva ja no és el mes rellevant. Només cal veure qualsevol mitjà especialitzat. Estan a mig camí d’un butlletí econòmic i un diari d’anuncis de feina. La pilota ja no és el centre d’atenció. El que compta és el Mercato. La resta és un decorat muntat per distreure els babaus que encara “senten” els colors del seu equip de tota la vida. Sense anar més lluny el Barça s’ha passat una setmana marejant la perdiu per incorporar un davanter centre perquè si no semblava que s’acabava el món; quan era evident que no hi havia diners per fitxar-lo. Això sí, vendre sí que hem aficionat a vendre a tutiplén. Tenim una masia que ha passat de ser un centre de formació de jugadors per al club, a fàbrica de jugadors amb l’etiqueta for sale a la samarreta. És el que hi ha i tot indica que la cosa anirà a més; a can Barça i al futbol en general. Avui per avui pocs negocis “legals” deixen els marges que dona la compravenda de jugadors. I si no, que l’hi preguntin a Gerard Piqué.