Deia Joan Manuel Serrat que l’únic problema de la veritat és que, un cop dita, ja no té remei. Com quan trigues un segon més del compte a dir que sí a una proposta avorrida o quan rius un acudit dolent a destemps. En aquests casos passa que generalment ja no hi ha marxa enrere, i de la mateixa manera que ets lliure d’escollir en molts àmbits de la vida, les teves decisions porten implícites tot un seguit de conseqüències de les quals no pots desentendre’t tan fàcilment. Reconec que em costa mentir davant una pregunta directa, i em meravella la capacitat que demostren algunes persones de teixir relacions hipòcrites. Anava a dir que les envejo, però seria mentida. Tot i això, saber vestir la veritat té els seus avantatges. De fet, la més subtil de les formes de la mentida és el silenci. I la més clamorosa. Callar davant les xafarderies i la crítica fàcil, entesa com un acte de socialització. Callar davant les faltes d’ortografia, de l’estultícia pública i desacomplexada, davant dels falsos gurus, dels cucs amb aspiracions. Fer veure que les sortides de to no tenen importància, somriure davant la manca de puntualitat, de la falta de respecte i de la més bàsica educació. Vivim en un món on surt més a compte callar que parlar, on dir el que penses sempre paga peatge. Un preu, que, tanmateix, no val la pena posar en joc, ja que mai no s’hi guanya, més enllà de dormir tranquil·la, i més ben acompanyada, això sí, que tots aquells que es pensen que tenen tants amics com Roberto Carlos. Al final, la sinceritat -com la bona educació- no són més que víctimes del sistema.