Sovint de cop i volta ens adonem de com d’oblidat teníem algú el pensament del qual ens ha marcat al llarg de la nostra vida. És a través d’una conversa o d’una lectura determinada o d’una activitat quotidiana qualsevol que ens retorna a la memòria algú que mentre va existir físicament en aquest món, podíem parlar amb ell, generava opinió, creava obra literària i el teníem present en moltes de les nostres activitats creatives. Aquest cap de setmana passat, l’1 de febrer, es va complir el 103è aniversari del naixement de José Luis Sampedro. Poc puc aportar sobre l’escriptor i economista que no s’hagi dit ja, ni tampoc sobre la seva estreta vinculació amb Andorra com a president d’honor de la Universitat d’Estiu del 1986 al 2005, i l’única personalitat que ha rebut l’efímera medalla de l’Orde Carlemany l’any 2008 atorgada pel Govern d’Andorra. Obro parèntesi: l’Orde Carlemany és aquella condecoració que es va crear durant el Govern d’Albert Pintat per premiar persones que en la seva activitat haguessin realitzat serveis rellevants per al país. Va passar sense pena ni glòria. Tanco parèntesi. És evident que Sampedro continua sent un referent, set anys després de la seva mort un 8 d’abril del 2013, i ho serà sempre tant en el terreny acadèmic com en l’humanístic, perquè d’ell vam aprendre, entre moltes altres actituds de l’ésser humà, que el futur d’un món més just, pacífic, culte i solidari només depèn de la nostra voluntat de construir-lo. Haver-lo viscut ha estat un luxe. Reviure’l a través dels seus llibres, escrits i pensament és una necessitat.