Abans el món era simple, que no senzill. Naixies, i segons on et tocava créixer i el teu gènere, ja tenies bona part de la vida pautada per endavant: l’hereu a seguir el negoci familiar, el petit al seminari, i les nenes a casar, si podia ser, més bé que malament. Això sí, sempre dins de la forquilla dels possibles. El capellà i metge guiaven les ànimes i els cossos, els prohoms feien la seva al bar i les dones al safareig. En un dia a dia auster, previsible i marcat per les desgràcies que tard o d’hora havien d’arribar. El temps canvia. I no només per l’efecte hivernacle. Els costums evolucionen i els papers tradicionals s’esborrallen. Els pacients ja (ens pensem que) sabem més que els metges –que rebufen cada cop que els arriba un autodiagnosticat a la consulta– els capellans ja no tenen tota la informació, els grans no volen cavar el tros, ni els petits buscar-se la vida. Les nenes, si es casen, volen escollir. Que posades a equivocar-se, ja trien soles. Una vida més complicada, però no necessàriament més complexa. Al final, els fils que mouen les nostres accions estan fets dels mateixos recels. Hem deixat de mirar el cel per refiar-nos dels horòscops. Hem deixat de creure, sense haver acabat de lligar el sentit de tot plegat. Hem decidit casar-nos per amor, sense tenir gaire clar què vol dir realment això d’estimar. I tot plegat amb l’obligació de no deixar caure les mans en una cursa infinita, de la qual només escapes quan surts del mercat. On sembla que ja no hi ha vida, malgrat s’hi visqui millor. De vegades les coses més senzilles són les més complicades.