Dissabte, amb la seva perspicàcia habitual, l’Yvan Lara ens va obsequiar amb un article d’aquells que s’han de llegir i rellegir tantes vegades com calgui. Parlava de l’esmunyedís concepte de la identitat andorrana, un debat d’idees que de tant en tant sorgeix i que, una mica a batzegades, va avançant i es va definint, tot i que potser no a la velocitat que caldria. Ara sembla que davant de la perspectiva de la creació del Museu Nacional cal donar-hi una nova empenta. És un debat necessari i urgent. Potser per la meva deformació diguem-ne professional, vaig trobar que, d’entre la bateria d’arguments que va desplegar l’Yvan (i que no cito perquè estan només a un cop de clic), tal vegada no hi donava la importància que crec que té tot el recorregut històric. Un rosari de caramboles, cops de sort i casualitats, sí, però que haurien estat inútils sense una prudent tenacitat i una ferma voluntat de no deixar-se diluir ni empassar: tot plegat ha construït el marc que conté el festival/collage actual per on esperneguen els andorranets i les andorranetes d’avui. I diumenge, el diari publicava una doble pàgina sobre la delicada salut del català al país (que els veïns no estiguin gaire millor no és precisament un consol). Les xifres, per elles mateixes, no volen dir res. Si aconseguim resoldre aquesta difícil equació: que la llengua no sigui un escarràs antipàtic per a alguns i que els parlants habituals la defensin en tot moment, hi tindrem molt de guanyat. I, si de propina apreciem més coses sobre el camí, difícil i amb entrebancs, que han seguit les valls neutres fins a arribar aquí, oli en un llum.