Creat:

Actualitzat:

És un bon moment, en aquest febrer de temperatures atípiques, per parlar del que es veu i el que no, del que som i el que aparentem, del que sentim i el que ocultem. De com ens mostrem davant els altres amb la millor de les nostres disfresses i de com interpretem el nostre rol sobre el teatre. De com impostem la fortalesa que no tenim per no trencar-nos en bocinets. O de com fingim ser qui no som, per por a no ser acceptats, volguts. És Carnaval i qui més qui menys busca un àlter ego on projectar il·lusions, frustracions, fantasies o somriures. De ben jovenets aprenem el que està ben vist i el que no, la necessitat d’estar integrats al grup per no ser víctimes de l’ostracisme, de seguir les modes, la tendència i els líders. A jugar a futbol si ets un noi o a fer cuinetes si ets una noia. Amagar darrere la disfressa pecats, penes i misèries i de vegades alguna cosa més. Perquè estem immersos en un ball de disfresses circular i constant entre pallassos, funambulistes, lladres enginyers i princeses. Aspirants a ser i vinguts a menys, futuribles i denostats. En una nòria plena de pujades i baixades amb música de tambors balls, plors i mocadors. Caretes que amaguen decepcions i confeti de colors per celebrar victòries. Perquè ens ensenyen des de petits a fingir per ser acceptats i populars i de vegades oblidem la puresa, l’essència i la fortalesa que ens fa únics, la llum de la diferència de l’originalitat i l’esperit crític, sense caretes, sense impostors.

tracking