Fa tres setmanes, en aquest mateix espai em vaig despatxar a gust sobre el FC Barcelona i el futbol (Negoci Rodó 02/02/20). En aquell moment vaig creure que podia deixar aparcat el tema durant un temps. Déus de l’Olimp, santa innocència la meva! La deriva autodestructiva del club, al marge del mercat de carn futbolística en què la cosa s’ha convertit, no dona treva de cap mena. L’escàndol destapat per la SER Catalunya referent a l’empresa argentina I3 Ventures, que (teòricament) es dedicava a monitoritzar continguts a les xarxes vetllant per la reputació digital de l’FC Barcelona és de traca i mocador. A banda de la tasca oficial i per un mòdic preu, també escampaven merda digital contra tothom que no fos de la corda del president i els seus incondicionals: jugadors, exjugadors, entorn, precandidats… En una altra època hauria pensat que aquesta mena d’actuació comportaria una reacció, algun canvi real, més enllà de declaracions grandiloqüents buides de contingut. Em vaig dir que el Barçagate, com l’han batejat els mitjans, potser sí que farà trontollar l’entitat fins a fer un pet com un aglà. Però ara per ara, per no descartar, no descarto res. Fins i tot podria succeir que si la pilota entra, una candidatura de continuïtat s’emportés les eleccions previstes per l’any vinent. De moment l’únic cert és l’aforisme que diu que quan alguna cosa va malament sempre és susceptible d’empitjorar. I veig l’actual directiva de l’FC Barcelona capacitada per superar-se a si mateixa. No caldrà que s’esforcin gaire per caure més baix, enlluernats com estan per la seva estultícia, semblen lluny d’haver tocat fons.